ENTREMITJOS, NORMAL, Ralph Gehre. Tinta permanente s/ paper de cotó, 2010

El producte de la creació d’Angélica Padovani pul·lula entre un i altre codi gràcies a la tecnologia. Com en un truc de màgia, les paraules es transformen en una imatge i tot seguit tornen a ser paraules. Artista de formació, Angélica fa de l’escriptura el seu mitjà d’expressió més recorrent. Ho fa com per explicar dels sentiments i impressions que li entren pels ulls i que després prenen la forma de paraules al seu bloc http://hanselygretel.wordpress.com. Angélica hi ha seleccionat vuit microrrelats i els ha “amagat” en Codis de Resposta Ràpida (QRcodes) només amb els titulars exhibits. A primera vista sembla que estiguem davant de gravats geomètrics i abstractes, els titulars dels quals semblen sortits d’un dietari personal: De la resignació, Dels ensurts, Dels punts cardinals (es el título del intraducible de comopasan los días. He puesto el equivalente catalán, sí?)… El codi bloqueja la lectura i per tornar a les paraules és necessari instal·lar una aplicació al telèfon mòbil per tal de poder accedir als missatges d’Angèlica. La paraula segueix intacta en la seva estructura del llenguatge, però queda atrapada per uns moments en una imatge-codi digital en el seu camí cap el lector.

Chico Amaral també juga a disfressar missatges i presenta un criptograma a la mostra. A Enigma s’encripta el mateix missatge en quatre idiomes: català, castellà, portuguès i anglès. Chico ha fet un recull pel bagatge cultural d’aquestes quatre llengües per seleccionar les icones que composen el missatge a través del qual comparteix una inquietud amb aquells que s’animin a descodificar-lo. L’obra, que és interactiva, posa en evidència les diferències entre cada cultura i la complexitat que representa moure un mateix concepte d’un context a l’altre. Més enllà de la traducció, l’obra tracta la construcció de codis compartits i el desplaçament. Per entrar en context, no n’hi ha prou amb conèixer l’idioma, fa falta conèixer el bagatge iconogràfic que constitueix la cultura d’aquells que l’utilitzen. Però per entrar al joc de Chico, només és necessari un llapis i la disposició per associar els conceptes a les imatges exposades.

Amb poques paraules, Ralph Gehre transforma allò escrit en dibuix. En un re-escrit, més aviat. A les obres que presenta PARADIGMAS la paraula s’entrellaça, es transforma ella mateixa en imatge i revela d’altres registres. Ralph busca allò que les paraules encara insisteixen en amagar i les escull tant pel seu significat com pel seu disseny. “En són moltes i totes em serveixen per les seves corbes, angles, cantonades, talls, pujades i baixades”. A les seves mans, la petita distància entre els gestos de l’escriptura i del dibuix es fa més estreta i el resultat són intricats laberints de colors amb missatges que no acaben de completar-se com a Entremitjos. Tampoc no és possible recomposar el que s’ha dit als dibuixos de Interminables converses telefòniques. Ens queda la saturació i la casualitat de trobar-se amb alguna cosa figurativa pel camí. A la sèrie Quasi foto, ja no és la paraula la que saltironeja d’una banda a l’altra. Petits requadres fets amb retoladors ja gastats composen un altre tipus de trames que remeten a fotografies digitals massa ampliades. En reproduir el moment de desfiguració d’una foto, Ralph crea una imatge. El gest manual i obsessiu del dibuixant juga aquí amb la persistència del codi binari. Les transformacions de Ralph condueixen sempre als codis de la pintura i del dibuix des d’on comparteix la seva lectura del món.

Daniel Burigo, potser el més líric dels quatre, incorpora als seus dibuixos anotacions que són a la vegada apunts i imatges. És com si els seus dibuixos fossin en realitat diaris personals on la paraula exigeix presència, encara que sigui traçada com a imatge, per explicar de tot el que viu l’artista durant el seu moment d’expressió. El gest de Daniel ignora la diferència entre llenguatges i construeix un dibuix de traç cal·ligràfic. Compulsiu i sempre atent al seu entorn, qualsevol cosa que li caigui a la mirada li serveix de punt de partida per un nou treball. Sembla que l’artista no dibuixa sinó que ens escriu els seus dies.

Cada un a la seva manera, els quatre artistes desplacen el nostre entendre de les coses en suspendre la lògica dels codis. La paraula aquí fa piruetes. Per a aquests artistes, com sempre, al principi era la paraula. Només la paraula.